Amics d'Alan Smithee

FORA DE JOC II. Segona sessió

2012-02-11T01:29:00.004+01:00

El divendres 17 de febrer a les 20 h.
tornem al centre del ring!

Els Amics d'Alan Smithee
marquem el segon gol
de la nostra lliga outsider.
Us esperem a la cooperativa Gafarrons
per visitar l'inversemblant món
de Daniel Johnston.

I...a més a més...
presentació del nou curtmetratge
dels Amics d'Alan Smithee.

El retorn de Guruceta

2012-02-03T18:32:00.002+01:00

El col·legiat Guruceta s'ha guanyat un lloc en el panteó sagrat dels outsiders i retorna a les pantalles, pletòric i robust. El simbol de la llei marcial futbolística transcendeix les seves ocupacions i sanciona a tort i dret. El defensor de la més rigurosa ortodòxia no deixa passar detall. Qualsevol invectiva, qualsevol desviació, qualsevol alteració del camí recte i la moral pública, és objecte del seu codi d'ordre i de la vehemència dels seus mots.

Estar en fora de joc és apostar per l'ostracisme segur. Els Smithee's, que som gent deliberadament ostracista, fugim de la seva cartolina vermella i optem per la llum còmplice que il·lumina la clandestinitat de la nostra seu social. Ara ens disposem a captar el retorn de Guruceta a l'escenari dels malsons blaugranes. Torna el xiulet més tenebrós del futbol d'ahir.

Torna Guruceta.

Presentem el badge dels Amics d'Alan Smithee

2012-01-28T21:31:00.004+01:00

Presentem el badge oficial dels Amics d'Alan Smithee. Obra del company smithià R77, aquest badge és la sensació del moment. Com aconseguir-lo? Reserveu-lo des d'aquest blog o al facebook i -millor encara- assistint a les sessions del cicle FORA DE JOC II.

Seguim marcant la línia. A l'avantguarda del "moviment real que aboleix l'estat de coses present". Via lliure a les subcultures que més estimem i gaudim. Adquiriu-lo i mostreu amb orgull la vostra condició Smithee.

Reportatge gràfic i impresions disperses de 1a sessió FORA DE JOC II

2012-01-25T17:11:00.008+01:00

Si el món es va originar amb un esclat de llum, podem assegurar que aquesta era vermella. El color vermell tenyeix l'ambient i els Amics d'Alan Smithee desfilen sota la tarjeta amenaçadora del col·legiat Guruceta. La sala de la cooperativa presentava un bon aspecte i la sessió va emetre els primers senyals amb la repetició de la projecció del curt promocional del projecte. Sergi & Alfonso, virtuosos smithees, segueixen recollint adhesions i felicitacions. Bon treball. Acte seguit el tandem Stereo2 va abordar el documental i, en pocs segons, Al Lewis -The Grandpa Munster- va arrollar la concurrència esdevenint protagonista absolut del primer set del Fora de Joc II. La moneda està a l'aire. Respirem, conspirem i preparem un segon round.

Acull Guruceta a casa teva…

2012-01-19T20:41:00.002+01:00

Sortegem un Guruceta a tamany real!!!

Vine als actes que celebrem (pel·lícules, xerrades…)

i participa al sorteig que farem al final del cicle.

Informació activitats: amicsalansmithee.blogspot.com

Ja podeu escoltar el Sound System 339!

2012-01-18T14:55:00.002+01:00

Aquí us deixem el programa que van fer ahir els amics d'Stereo2 dedicat a l'Al Lewis com a activitat paral·lea al cicle Fora de Joc II…

1a sessió cinema Fora de Joc II

2012-01-16T13:51:00.003+01:00

Fotografia: Henrich Von Almarr. 2012.

Qui és Alan Smithee?

2012-01-15T18:24:00.003+01:00

Aquí teniu el gran documental a la recerca d'Alan Smithee amb la direcció d'Alfonso Giner i la presència immensa del Gran Willy!!!

FORA DE JOC II. TRET DE SORTIDA. TOTS A LA REBEL!

2012-01-10T20:01:00.006+01:00

Comencem a emetre informacions sobre el nostre projecte.

Avui us anunciem que la cimera dels Amics d'Alan Smithee ja ha donat el tret de sortida al FORA DE JOC II.

També informem sobre la xarxa d'entitats alternatives que col·laboren amb l'assumpte: Cooperativa de consum responsable Gafarrons, El Impulso Wilson, Stereo2, La Rebel i la Penya Bogarde.

Això ja és el primer exit del FORA DE JOC II. Seguirem informant.

Cicle Fora de Joc. Segona edició:
Quan els espectres juguen al marge

El dissabte catorze de gener hi haurà el tret de sortida de la segona edició del cicle Fora de Joc. Enguany reincidirem en la pista dels outsiders i convocarem espectres capturats des dels marges del corrent majoritari. Fora de Joc és un projecte destinat a desplegar biografies, perfils i obres de personatges dissonants amb els signes majoritaris de les seves èpoques. La Rebel serà l'escenari de la presentació d'aquesta edició i en aquest marc resoldrem alguns interrogants. La sessió del dissabte aclarirà les ombres de dubte que planen damunt l'enigma Alan Smithee, la poderosa dimensió del col·legiat Guruceta, les intencions d'un cicle outsider i les línies mestres de les biografies inquietants dels nostres protagonistes: Al Lewis, Daniel Johnston, Malcolm Lowry i el linier Matías. Serà, també, una vetllada farcida d'audiovisuals, pica-pica, copes i sorpreses.

La cita és a les 18.30 hores del dia 14 a la sala La Rebel (*).

(*) La Rebel, camí del Mig 4, Vilassar de Dalt

Fora de Joc II

2011-12-20T11:02:00.005+01:00

Torna el cicle FORA DE JOC. L'any 2012 és l'any dels Outsiders premianencs i la gent dels Amics d'Alan Smithee anem molt forts.

El poder establert juga males passades amb la cultura. El poder mercantilitza totes les coses que pot. Nosaltres apostem per la condició Outsider i intentarem plantar cara a la tarjeta roja del poder. Aquest any ens situarem en clar fora de joc i no farem cas del xiulet.

L'aposta del FORA DE JOC, SEGONA EDICIÓ és llarga, oberta, plural i intensa. Des del gener fins l'adveniment estival, els Amics d'Alan Smithee il·luminarem amb llum roja les cooperatives, bars i pubs de la vila. Documentals, pelis, música, festa, debat, performances, varietés, literatura, esport i rareses del soterrani, desfilaran per la trama oculta del Premià prohibit. No tenim ni demanem subvenció. Anem de cara a barraca, desobeïm el col·legiat i el reglament.

Presentem una segona edició del FORA DE JOC habitada per Monsters, Daniel Johnston, liniers, consuls borratxos, programes de ràdio desconcertants, papers, begudes, xerrades i sorpreses. Agafeu-vos fort al FORA DE JOC. Els Amics d'Alan Smithee han tornat per quedar-se.

ITU-PUNK OUTSIDER PITA FORA DE JOC I BALLA POGO

2011-11-17T12:57:00.002+01:00

Imágenes de iturralde

« The Housemartins ‘London, 0 – Hull, 4′: la portada futbolera que es va fer realitat…

Iturralde González, el punk del xiulet

Si us pensàveu que a l’Orella de Chygrynskiy només hi havia lloc per a futbolistes melòmans o per a músics futboleros, anàveu ben equivocats, Dimitros i Dimitras. Per molt que siguin l’objectiu de les ires de molts aficionats i només surtin a la premsa per ser criticats amb titulars de color groc llampant, els àrbitres són un element imprescindible per al gran circ del futbol. I probablement tinguin la tasca més difícil i ingrata del show. Però darrere d’aquests paios de negre als que hem esbroncat o insultat mil i una vegades, hi ha persones de carn i ossos amb històries i personalitats ben interessants. I us puc ben assegurar que un dels àrbitres que més rep és un home afable, intel.ligent, amb un sentit comú descomunal, i una sensibilitat musical inabastable. Potser després de llegir aquesta entrada, a molts us canviarà la percepció que tingueu d’Eduardo Iturralde González (pericos, no em mireu així!), àrbitre basc de 1ª divisió que enguany dirà adéu a una professió que li ve de família (avi, pare i germà), després de 3 dècades dedicant-s’hi. I és que un paio que té una col.lecció de més de 20.000 discos a casa seva no pot ser mala persona…

”En ser el petit de 5 germans, vaig escoltar tot el que ells escoltaven, i eren coses molt diferents. A casa tota la família era melòmana. Poques vegades vèiem la TV; escoltàvem molta música i tots tocàvem algun instrument. El meu avi sempre tocava l’harmònica, i ara sempre que n’escolto alguna, me’n recordo d’ell. La música et serveix per evadir-te o per recordar”. Ah, el poder brutal de la música per transportar-te a altres èpoques i llocs! I llavors, tu tocaves algun instrument? “Jo tocava la guitarra elèctrica. Teníem un grup de punk-rock amb els amics de tota la vida. Amb 17-18 anys, semblava que anava a trencar-se alguna cosa, social i musicalment, a Euskadi. Ens fèiem dir Eztanda, que vol dir explosió. Cantàvem en euskera, i estàvem influïts pel rock radical basc. Més per les lletres que per la música. Amb 3 acords fèiem 40 cançons!”. Què gran! Mai hagués imaginat que l’àrbitre del 5-0 del Barça-Madrid 2010 havia estat punk! Ni que intenta perllongar la tradició de melomania familiar a les seves filles. “Les dues toquen el piano. La petita, de 9 anys, ara vol tocar la trikitixa (típic acordió basc), i la gran, de 12 anys, vol fer guitarra. Abans que amb la Nintendo o la TV, prefereixo que estiguin amb la música. Avui per aixecar-se els he posat ‘The Magnificent Seven’ de The Clash. Els explico qui són, les lletres, que van introduir coros al punk per 1ª vegada… si després els agrada o no, ja és cosa seva. Però a vegades em porten coses a casa que penso si alguna cosa està fallant en l’educació que els dono! (riures).

Així doncs, amb quins grups et vas iniciar en això de la música? “De la meva terra vaig començar amb M-ak, Hertzainak, Kortatu i Negu Gorriak, Eskorbuto, RIP, Baldin Bada, BAP!!, que per a mi han estat segurament el millor grup que hi ha hagut per aquí… anaves a qualsevol bar i et posaven tota aquesta música, però els meus germans escoltaven coses molt diferents. Quan anava amb els meus amics i els posava Tom Waits o Janis Joplin em deien: ‘però això què és? Treu això, tu estàs malament del cap!’. Però la música són estats d’anim, i a vegades et ve de gust escoltar una cosa, i a vegades una altra”. Sí senyor, 100% d’acord! “Això del bon gust musical és molt relatiu. Hi ha gent que vol escoltar Bisbal o Chenoa? Doncs que ho facin! Per què no? Els meus jutges assistents tenen 31 i 33 anys. Fa 2 anys, després d’un partit, em vaig posar a punxar Leonard Cohen, i em van dir: ‘això què és? És molt bo!’. I jo vaig pensar: ‘si a la vostra edat no coneixeu Leonard Cohen, us heu perdut alguna cosa a la vida!” Bon gust, el d’Iturralde. Com ho demostra també amb un dels seus artistes fetitxe: mr. Tom Waits. “És influència del meu germà gran, que escoltava molta música americana. Em sona a diumenge al matí, esmorzant i explicant-nos les històries del dissabte. Té una veu tan ronca, tan instrumental, que t’embolcalla. Pot ser dur d’escoltar si és la 1ª vegada, però quan ho escoltes una i altra vegada… collons! L’últim disc m’agrada, però no sóc objectiu amb ell. És com un fill. El vaig veure a Barcelona al 2008 i va ser espectacular”. Què m’has de dir! Jo també hi era, la nit que el Barça va vendre Ronaldinho al Milan, i en tornar del concert, un micròfon de COMRàdio es va colar entre els caps de Ronnie, Laporta i Galliani, en una foto històrica a la sortida del Botafumeiro…

En fi, deixem les batalletes i tornem al que ens interessa. A banda de Tom Waits, més artistes que t’hagin marcat? “The Clash, per la ruptura i l’impacte d’escoltar-los als 16-17 anys; Janis Joplin, Bob Dylan, el Bruce Springsteen de ‘Born To Run’, Jimi Hendrix, Patti Smith… i de música local, Radio Futura, i tot els grups del punk-rock basc: Kortatu, La Polla Records, Hertzainak, M-ak, cantautors com Benito Lertxundi, Mikel Laboa, Xabier Lete… o d’altres de fora com Victor Jara.”. Moltes referències clàssiques. Però, i de bandes de 20 anys cap aquí, també escoltes? “I tant. A la seva època m’agradaven molt molt els Living Colour. Els R.E.M. dels primers discos, Metallica… quan va començar el grunge, gairebé no hi havien grups de metall. Tothom parla de Nirvana i ‘Nevermind’, però crec que és molt més disc el ‘Ten’ de Pearl Jam. En aquells anys també escoltava Alice in Chains i totes aquelles bandes. I Suicidal Tendencies, Rage Against The Machine, i una banda que vaig veure a l’Apolo de Barcelona: els Urban Dance Squad. Tenien una cançó que deia ‘this is no kid‘ que parlava de la droga, que és molt bona. També em vaig divertir molt amb Mano Negra. Manu Chao és molt gran. És de l’Athletic, i una vegada no el van informar bé i va sortir amb la samarreta de l’Athletic a San Sebastian! (riures) I un dels millors grups en estudi però dels pitjors en directe són els Red Hot Chili Peppers. Els he vist 3 vegades, i a quina pitjor! El paio no canta un ou! Què dolent és cantant! Tot i que en estudi és molt bo…”

Mmmmm… pel que veig, també ets d’anar a concerts? Encara ho pots fer? “M’agrada molt anar a concerts i festivals. Més que al cinema, per exemple. Ara també hi vaig amb les meves filles. L’últim va ser el de Ken Zaspi, que és d’aquí i els agrada. Els concerts de la meva vida? Per descomptat, el de The Clash a San Sebastian (al Velòdrom d’Anoeta, el 2 de maig de 1981). I ara et sorprendré: el de Silvio Rodríguez i Pablo Milanés a Las Palmas de Gran Canària quan estava fent la mili. Un dels meus germans era molt de cantautors, i em va posar la ‘Cantata de Sta. María de Iquique’ dels Quilapayun 8.500 vegades, Victor Jara 200.00, el vostre Lluís Lach un munt de vegades… a que t’he sorprès ara?”. Doncs sí, per què no dir-ho? I escolta’m: i no et reconeixen quan vas als concerts? “I tant! Quan vaig a festivals alternatius amb la meva dona, a vegades sento per darrere: ‘no, que no pot ser Iturralde. Cóm vols que estigui aquí?’. Llavors em pregunten i els dic: ‘no, home, no! Moltes vegades em confonen amb ell, però no sóc jo!’. I llavors marxen i els escolto dir: ‘ho veus cómo no era pas ell?’. I ens morim de riure!”. Què cabron! Dit sempre amb carinyo i sense acritud…

Una imatge ben típica a les prèvies dels partits és veure cóm els jugadors arriben a l’estadi i baixen de l’autocar amb auriculars posats, escoltant música que els ajudi a evadir-se de la realitat i concentrar-se plenament en el partit. Això els àrbitres també ho feu? ”Crce que sóc el primer àrbitre aquí que posa música abans dels partits. En l’últim any i mig o dos, la darrera cançó que escolto abans de sortir sempre és ‘Memory Remains‘ de Metallica. Cap allà 1989 o 1990, 12 pirats de per aquí vam anar en autobús fins a París per veure AC/DC als Camps Elisis. Els teloners eren Metallica, i en veure’ls vam dir: ‘cagondéu, però si són millors!’. I com que és el meu últim any arbitrant, pel significat que té la cançó (‘la memòria perdura’), jugues amb aquestes històries. Però ara tinc ganes de comprar-me l’últim disc de Metallica amb Lou Reed per poder dir: ‘què baixos heu caigut!’ Tot per la pasta”. I el fet que facis un bon o un mal arbitratge t’influeix en la música de després? ”I tant! Quan et surt un mal partit, ho saps perfectament. Aquell dia ho passes malament, i et poses música de fons, que gairebé no la vols ni escoltar. En canvi, si et surt un bon partit, em poso música per cantar. O també em poso molt a Bob Marley si la cosa va bé”. Bob Marley, gran futbolista i que va morir literalment pel futbol, com ja us vam explicar aquí, a l’Orella de Chygrynskiy… “Sí. I quan gent jove que tot just comença en això del periodisme em diu segons quines coses, a mi que porto 30 anys en això de l’arbitratge, és com si jo li volgués ensenyar a Bob Marley cóm s’ha de fer un porro! (riures) O com dir-li a Jimi Hendrix que avui no ha tocat bé!”

Així doncs, veient els teus coneixements i gustos musicals tan diversos, deus tenir una bona col.lecció de discos a casa, no? “Buf! Ara mateix? Entre vinils i CD’s? Més de 20.000 segur”. Què????? Més de 20.000 discos, bandarra??????? “Bé, no hi ha setmana que no me’n compri 4 o 5, i d’això ja fa més de 20 anys. Al meu Ipod tinc milers de grups. Tinc la gran sort que m’ho puc permetre. Però entenc a la gent que es baixa música per internet. És com tot el tema del ‘botellón’: vas a un bar i et cobren 12 euros per un ‘cacharro’, i cagundéu, amb això te’n pots fer 40 a fora! Jo era de vinil al 1000%, i també tinc CD’s. Prefereixo comprar-me’ls i tenir-los, però entenc a la gent que es baixa discos a internet”

Per cert, abans d’acabar. Sabies que un grup català, els Estúpida Erikah, tenen una cançó que es diu ‘Iturralde González’?
“Sí. Van estar tocant a Bilbao fa 3 o 4 anys però encara no els tenia controlats. Després vaig saber que tenien una cançó amb el meu nom, i que parla d’una parella que van junts al Camp Nou. Em vaig posar en contacte amb ella via mail dient-los que era Iturralde i m’agradaria saber per què… al principi no es creien que era jo!”. Bé, i de fet aquesta no és la única cançó amb protagonisme d’Iturralde, perquè al programa ‘Asuntos Propios’ de RNE també li van dedicar un tema el dia després del 5-0 del Barça de Guardiola al Madrid de Mourinho, versionant el ‘Me Cuesta Tanto Olvidarte’ de Mecano. “A Roma era pà i circ; en èpoques de Marx, la religió era l’opi del poble; i ara, és el futbol. La música és el que ajuda a omplir els buits interiors”. Quanta raó tens, i tant de bo tothom pensés com tu. Malgrat que alguna vegada hagi pogut escridassar-te per algun penal no xiulat…

*Com que crec que el personatge s’ho mereixia, he preparat una de les famoses llistes d’Spotify amb cançons dels artistes preferits d’Iturralde González. Si en voleu gaudir, només cal que cliqueu AQUÍ…

PETER BAGGE

2011-10-24T14:12:00.002+02:00

1967

2011-09-19T17:24:00.004+02:00

LA PELI DELS OUTSIDERS CALIFORNIANS
EN IMATGES:
RIOT OF SUNSET STREET 1967...

Riot On The Sunset Strip-The Standells-1967-(From Film ) - YouTube
	www.youtube.com/watch?v=eJnqN20y8nI Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 5 min - 5 Ene 2008 - Subido por 74sodapop Funky,bad,hip and boss song.To quote 60's slang.This song is awesome.This is like punk rock and it's marvelous. This is from the first 5 ...

Riot on Sunset Strip - White Chick Freaks on Acid - YouTube
	www.youtube.com/watch?v=LmQH03_1-2I Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 6 min - 22 Jul 2007 - Subido por outsidethematrix999 Those sketchy juvies slip her some sugarcube acid, then show works some trippy performance art. Priceless.

Más vídeos de riot sunset strip »

PETER FALK, UN DELS NOSTRES

2011-06-25T14:36:00.002+02:00

Peter Falk,

algo más que el teniente Colombo

El actor muere a los 83 años.-Trabajó con John Cassavetes en películas como 'Un actor en apuros' y 'Una mujer bajo la influencia'

EL PAÍS | Madrid 24/06/2011

Vídeo de la serie 'Colombo'

Se despedía del culpable, que respiraba aliviado, se alejaba de la cámara, y en el último momento soltaba aquello de "Solo una cosa más...". Y ahí todos los televidentes sabíamos que el caso estaba resuelto, y que el teniente Colombo -en su versión original, Columbo- había vuelto a triunfar. El jueves Peter Falk, el actor que daba vida al mítico detective, el íntimo amigo de John Cassavetes, el abuelo de La princesa prometida, falleció en su casa de Beverly Hills a los 83 años. Aunque sufría de Alzhéimer, en el anuncio realizado por un amigo de la familia no se han especificado las causas de la muerte. Por cierto, Solo una cosa más se convirtió en el título de sus memorias en 2006.

La furiosa independencia de Cassavetes

La noticia en otros webs

Falk ha sido algo más de un policía con gabardina grasienta -por cierto, era suya-, un Peugeot 403 del 59 y una esposa de la que hablaba a menudo, pero que nunca vimos en la pantalla. Falk fue algo más que Colombo. Que mucha gente solo recuerde su protagonismo en la serie de la pequeña pantalla ?personaje que resucitó en diversos telefilmes?, no debería hacer olvidar que este neoyorquino logró dos candidaturas a los Oscar o que trabajó en algunos de las mejores películas de John Cassavetes. Perteneciente a una familia con raíces polacas, húngaras y checas, Falk nació en 1927 en Nueva York. A los tres años tuvieron que extraerle su ojo derecho por culpa de un cáncer y usó de por vida uno de cristal. Aún así, apasionado de los deportes, compitió en atletismo, béisbol y baloncesto, y aunque participó en las típicas funciones escolares, cuando acabó el instituto intentó alistarse en la Armada en 1945. Rechazado por su ojo de cristal, acabó de cocinero en la marina mercante. Después de año y medio enrolado, acabó harto de agua, volvió a estudiar en EE UU, antes de viajar por Europa seis meses. "No sabía qué hacer con mi vida", comentó en su autobiografía. En 1952 retornó a los estudios en la Universidad de Siracusa, donde se graduó en Administración Pública. Intentó entrar en la CIA, donde no le aceptaron por haber pertenecido a un sindicato en su periodo en la marina, y empezó a dedicarse al teatro en una compañía de actores aficionados, y a estudiar en las clases de Eva Le Gallienne.

Le Gallienne fue la primera que se dio cuenta de su talento, intercedió por él ante un par de agentes y le empujó a que dejara su trabajo de contable en Hartford (Connecticut): Falk se mudó a probar suerte en Nueva York en 1956.

En el teatro, Falk prontó logró una gran reputación, y a pesar de que un agente le dijo que no intentara probar suerte en el cine o en la televisión por su ojo de cristal, y que Harry Cohn, el mandamás de Columbia, rechazara contratarle diciendo "Por el mismo precio, tengo un actor con dos ojos", Falk ya fue candidato al Oscar en 1960 por su interpretación del gánster Abe Reles en El sindicato del crimen. Ese mismo año también compitió por el Emmy por la serie The law and Mr. Jones, convirtiéndose en el primer actor seleccionado una misma temporada en ambos premios. En 1961 repitió la jugada: candidato al Oscar por Un gánster para un milagro (la última película de Frank Capra, que dijo que en aquel rodaje solo le alegró la vida Falk) y al Emmy, que ganó, por su aparición en The price of tomatoes, de la serie The Dick Powell show.

Durante los años sesenta, Falk no dejó de trabajar en la televisión y el cine, en películas como La carrera del siglo, El mundo está loco, loco, loco o La batalla de Anzio. En 1969 actuó junto a John Cassavetes en Las Vegas 1970 y cuando este dirigió Maridos, llamó a Falk para que trabajara a sus órdenes. La amistad y la colaboración Cassavetes-Falk volvería a repetirse, con éxito en Una mujer bajo la influencia (donde Falk forma pareja prodigiosa con Gena Rowlands), Mikey y Nicky (actuaron juntos dirigidos por Elaine May), Opening night, Un hombre en apuros y en Columbo: Étude in black. Sí, Cassavetes actuó en uno de los episodios de la mítica serie.

Porque en 1971 Falk aceptó la oferta para encarnar a un detective dicharachero, que ya había aparecido como personaje en series precedentes. Aunque la serie como tal duró hasta 1978, Colombo resucitó en diversos telefilmes de 1989 a 2003. Por cierto, el primer episodio de Colombo lo dirigió un chaval de 25 años llamado Steven Spielberg. "Tuvimos suerte. Yo ya avisé a los productores que aquel chico era demasiado bueno para estar haciendo Colombo".

Gracias al policía, Falk fue candidato 10 veces más a los Emmy (ganó cuatro con Colombo), y a nueve Globos de Oro (solo obtuvo uno). En cambio, por sus fascinantes trabajos con Cassavetes no recibió ningún reconocimiento.

Hasta 2004, cuando dobló a uno de los peces de El espantatiburones, no dejó de trabajar constantemente en filmes como Un cadáver a los postres (1976), Los suegros (1979), Chicas con gancho (1987), en su estupenda doble colaboración con Wim Wenders (El cielo sobre Berlín y ¡Tan lejos, tan cerca!), y sobre todo, como el abuelo que narraba a su nieto (Fred Savage) las aventuras de La princesa prometida. En uno de los mejores diálogos de un título mítico lleno de grandes diálogos, se oía esta conversación: "Abuelo, ya se están besando otra vez", se quejaba el niño. Y él respondía: "Algún día eso no te importará demasiado".

Con su primera esposa, Alyce Mayo, con quien estuvo casado de 1960 a 1976, adoptó dos niñas, Catherine (que acabaría siendo detective privado) y Jackie. Volvió a casarse em 1977, con la actriz Shera Danese, a quien había conocido en el plató de Colombo. En junio de 2009 el intérprete estadounidense quedó bajo la custodia de Danese después de que un juez de Los Ángeles le declarara incapacitado por demencia senil como sentencia a una batalla legal de seis meses entre Danese y Catherine, que aseguraba que no le dejaban ver a su padre... aunque sobre su declaración siempre estuvo la sombra de la sospecha: Catherine ya había demandado a su padre en 1992 por no pagarle la Universidad. En aquella audiencia, uno de los médicos de Falk confirmó que el intérprete neoyorquino padecía demencia avanzada y que había empezado a mostrar señales de demencia senil en 2005. En ese año, antes del avance del Alzhéimer, a Falk le homenajearon en su pequeño pueblo natal, Ossining (Nueva York). Para descubrir la placa que daba su nombre a una calle, Falk tuvo que quitar la prenda que cubría la señal. Y no usaron la típica sábana, sino una gabardina.

En su web aún se pueden ver ejemplos de su gran pasión: la pintura.

THAMES IRONWORKS: OUTSIDERS TO THE FUTURE

2011-03-21T16:36:00.003+01:00

Thames Ironworks F.C. - Wikipedia, the free encyclopedia
- [ Traducir esta página ]
Thames Ironworks Football Club, the club that would later become West Ham United, was founded by Thames Ironworks and Shipbuilding Co. ...
History - Club badge and colours - Home venues - Players
en.wikipedia.org/wiki/Thames_Ironworks_F.C. - En caché - Similares
1895–96 Thames Ironworks F.C. season - Wikipedia, the free ...
- [ Traducir esta página ]
"In the summer of 1895, when the clanging of "hammers" was heard on the ...
en.wikipedia.org/.../1895–96_Thames_Ironworks_F.C._season - En caché
Archivo:ThamesIronworksFC.gif - Wikipedia, la enciclopedia libre
Used as a source to depict the original Thames Ironworks F.C. squad that ...
es.wikipedia.org/wiki/Archivo:ThamesIronworksFC.gif - En caché
Mostrar más resultados de wikipedia.org
Imágenes de Thames Ironworks F.C.
- Informar sobre las imágenesGracias por tus comentarios. Informar sobre otra imagenInforma sobre la imagen ofensiva. CancelarHecho

ROBERT WADLOW / OUTSIDER SUPER SIZE

2011-02-04T11:31:00.003+01:00

Robert Wadlow is the world's

tallest man at 8 feet 11 inches.

2 METRES 72 CENTIMETRES FORA DE JOC

Robert Pershing Wadlow (1918 - 1940) was and is the tallest human being ever recorded. He reached 8' 11.1" (272 cm) in height and 490 pounds (222.26 kg) in weight before his death at the age of 22. His height was due to an overactive pituitary gland.

Robert Wadlow was born in Alton, Illinois on February 22 1918. At the time he weighed only 8' 6 ounces (3.8 kg). He attracted attention due to his rapid growth when all his four siblings grew at a more normal speed. At the age of 13 he became the world's tallest Boy Scout with a height of 7'4 (224 cm).

At age 18 his height was 8'4 (254 cm) and he weighed 390 pounds (177 kg). His size 37 shoes cost $100.00 a pair.

At the age of 20 Wadlow signed a contract with the International Shoe Company; he received free shoes in exchange for a promotional tour. He traveled all around the USA with his father. In 1936 he enrolled in Shurtleff College with the intention of studying law.

By 1937 he had exceeded the previous records. However, his size begun to take its toll. He had to keep braces in his feet to walk and had little sensation in them.

On July 4 1940 Wadlow was taken ill in Manistee, Michigan; a faulty brace had caused a blister and bad infection. Doctors treated him with blood transfusions and emergency surgery but his fever got worse. On July 15 1940 he died in his sleep. He was buried in Alton on July 19.

In 1984 his hometown raised a bronze statue in his memory. His family destroyed his belongings lest they become collectables.

Robert Wadlow's growth chart

Age	Height
8	6ft (182 cm)
10	6ft 6in (198 cm) 220 pounds (100 kg)
14	7ft 4in (224cm)
16	7ft 10.5in (240 cm) 365 pounds (166kg)
17	8ft 1.5in (248 cm) 400 pounds (180 kg)
18	8 ft 4 in (254 cm) 390 pounds (177kg)
22 (on birthday)	8ft9.5in (268 cm) 491 pounds (223kg)
22 (time of death)	8ft 11.1in (272 cm) 490 pounds (222kg)

MUZAK

2011-01-14T10:40:00.001+01:00

Salvador Giner

EL MUZAK MATA

Algunos de ustedes ya sabrán lo que es el muzak. Suele recibir el nombre de música ambiental. Es ese rumor de fondo que, previamente enlatado y distribuido a través de un cable, o “hilo musical”, se difunde por aeropuertos, autobuses, trenes, ascensores, centros comerciales, supermercados(o simples mercados), salas de espera, fábricas, vestíbulos, aeronaves, cafeterías, lavabos públicos, grandes almacenes y hasta por calles y plazas como haya fiesta de guardar o se acerque alguna. La paradoja es que sólo están libres de muzak las salas de conciertos y teatros, porque sus sonidos son incompatibles con ella. No diría lo mismo del cine: las películas mismas rebosan de su propia música de fondo.

Este insidioso invento, una de cuyas funciones principales es la de no dejarnos pensar, la de transformarnos en autómatas felices, fue ideado tiempo ha por una empresa de igual nombre, Muzak.

Con minúscula, por así decirlo, sin tener que pagar derechos de autor ni de propiedad industrial, el muzak pronto se hizo sinónimo de esa música blanda, ligera y envolvente que permea ambientes sin dar cuartel a la neurona. En algunos casos llega a remedar en forma de tonadilla alguna pieza de música genuina, hasta clásica, siempre que sea vulgarizable y degradable.

Los especialistas en reflejos condicionados insisten en que el muzak, bien administrado, incrementa la productividad de los empleados u operarios o las inclinaciones a comprar de una potencial clientela de consumidores poco ávidos. Por ello los grandes almacenes, además de ajustar su temperatura, el aire acondicionado y la distribución estratégica de las mercancías para que la gente pique más y mejor, la sumen en una atmósfera de muzak, la cual convenientemente disminuye su capacidad de discernimiento. Aceleran el ritmo del muzak en las horas de la modorra, es decir, la siesta, y también poco antes de cerrar la tienda para que, animada por un marchoso ruido que vagamente recuerda al pasodoble, la respetable ciudadanía se afane por comprar y lanzarse a la salida, no sin antes pasar por caja.

Los aviones, por su parte, nos regalan muzak en aterrizajes y despegues. Iberia, tal vez por ser, como su nombre indica, la compañía aérea de un recio pueblo, pone su muzak muy alto, no se sabe si para ensordecernos o para ahogar el ruido de los motores. Renfe amarga a quienes amamos el tren con muzak mezclados con anuncios incesantes en varios idiomas sobre la estación a la que llegaremos, bien altos. Si los combinan ustedes con las películas espantosas que suministra (auriculares, eso sí) comprenderán por qué nuestra fidelidad al mejor y más racional de los transportes, el ferrocarril, debe se tildada de heroica. Me las prometía muy felices en un reciente viaje en Euromed a Alicante para meditar, trabajar con mis papales y levantar de vez en cuando la vista para contemplar naranjales cuando Renfe – y los telefoninos, todo sea dicho- se encargaron de no darme tregua. El persistente altavoz anunciaba que el convoy tenía a disposición de los pasajeros una cabina especial para hablar cada cual con su teléfono móvil sin molestar a los demás. Vano ofrecimiento. Siempre había varios pasajeros parloteando (a voces) sobre las cosas más intimas o los costes de una operación comercial, o aconsejando la mentira que había que decirle al posible cliente. Sin abandonar el asiento. Por lo menos, por aquello de las interferencias, en los aviones prohíben el uso del telefonino.

Hubo una vez quien quiso que la autoridad suprimiera “manu militari”la funesta manía de pensar. Pobre inocente. Con muzak la cosa es posible sin violencia, ni aspavientos. Gracias a la victoriosa tecnología es posible envolver a cientos de miles, qué digo, a millones y millones de seres humanos en un ambiente meloso, empalagoso y banal en el que ninguno de ellos está en condiciones de ejercer la facultad de raciocinio por la cual define el diccionario al hombre. Ni aquella otra, la contemplación, en la que incluyo la contemplación sosegada de nuestra propia vida anímica, nuestro ensimismamiento inteligente, que también debería distinguir a la raza humana.

Esto del muzak es aún más general de lo que he indicado, pues hay quien hasta se lo pone en casa, mientras que no pocos canales de televisión ofrecen programas de una realea que parecería justo decir que dan muzak visual. La radio misma, un medio que en algunos casos puede prestarse a transmitir mensajes de calidad, abusa de musiquillas y sintonías repetitivas que son para enloquecer al más pintado. Pero al menos, como pasa con la televisión, nadie nos obliga a tenerla puesta. En cambio al muzak no escapa nadie, salvo algún anacoreta. He aquí la cuestión: mientras que puedo prender o apagar la radio o la televisión según me plazca, ante el muzak no tengo opción: tengo que oír, quiéralo o no, el sucedáneo de música que los estrategas de la publicidad, el mercadeo o la domesticación del público determinen. Claro está que la música ambiental, el muzak, no se escucha. Es un trasfondo sonoro insustancial para hacernos pasar por el tubo. ¿Qué tubo?

Esperemos que aquellos que desean escuchar el silencio, gozar del arte de la conversación, ensimismarse sin rumores enlatados, trabajar y pensar sin ritmos impuestos por zumbidos y fragores electrónicos funden pronto una asociación cívica para la protección de su integridad pensante mediante la abolición del muzak. Al fin y al cabo, al que le guste la cosa siempre puede llevarla puesta mediante cómodos auriculares individuales.

ANDRZEJ STASIUK

2011-01-10T16:55:00.003+01:00

Fora de joc en zona outsider. Andrzej Stasiuk és un escriptor polonès contemporani (i coetani dels outsiders amics de l'Alan Smithee, per haver nascut en el tombant de la segona meitat del segle XX). Stasiuk no està meravellat per la modernor occidental que galopa damunt de la polonesa terra i, a tota lògica, no per això passa per alt el desastre moral i polític de l'estalinisme dels països satel·lits de l'Sputnik d'aleshores. Aquesta independència curricular li permet bastir un relat literari precís, autònom i raonablement situat a les antípodes dels excesos del "presentisme".

El territori de Stasiuk és la geografia variable de Galitzia i aquesta "provincia" li permet relatar les derives i transicions d'un no-lloc polític que, de sempre, ha estat escenari de l'intempestiu, de l'incertesa, de la inestabilitat i de la cruïlla cultural.

Quan un escriptor polonès tira pel dret i no etziba postmodernitats formals o de fons, quan un escriptor polonès intenta captar les combulses aigues de l'ànima i de l'esperit de la gent de frontera i història difusa, quan -com Roth o Schulz- es tria un enclau angonal de l'Europa transfronterera, quan, quan i quan...quan es condensa aquest univers resulta que ja tenim la taula parada per un nou amic d'Alan Smithee, per un outsider, per un fora de joc. Disfruteu-lo.

FORA DE JOC D'HONOR : LESLIE NIELSEN

2010-12-03T13:39:00.003+01:00

Leslie Nielsen,

el espíritu de

'Aterriza como puedas'

El actor canadiense, fallecido hoy, se hizo célebre con ese filme y la trilogía de 'Agárralo como puedas',

TONI GARCÍA 29/11/2010

Hoy sí, Dios tiene motivos para estar contento, y es que el cómico más insultantemente brillante que engendro la slapstick americana de los años 80 se dirige a toda mecha a su encuentro. A ras de suelo deja a sus miles de fans, tipos que amaban su seriedad a prueba de risas, su cara de villano de serie B que siempre acaba fracasando en sus ilusorios planes para dominar el mundo. Leslie Nielsen (1926, Regina, Canadá) murió ayer en Florida a los 84 años de edad por complicaciones derivadas de una neumonía.

La noticia en otros webs

El actor empezó asomando su nariz en la legendaria El planeta prohibido pero pronto se especializó en pasearse por infinitas series de televisión, aterrizando en roles de todo tipo y pelaje en cosas como Los intocables, El fugitivo, Viaje al fondo del mar, Bonanza o Alfred Hitchcock presenta, todo ello en aquella época dorada para la televisión de los años 60. Nielsen definía a este periódico cómo fueron para él los comienzos: "¿Qué recuerdo de mis inicios? Pues te seré sincero: recuerdo el miedo. El miedo atroz que tenía de que de un momento a otro todos esos tipos que me rodeaban se dieran cuenta de que yo no tenía talento en absoluto. Yo empecé haciendo televisión, muchísima televisión, y había dos tipos de papeles: comedia y drama. A mi siempre me tocaba el drama y en drama hay dos tipos de papel: o eres el bueno o eres el muerto. En aquella época si no estabas en todos los capítulos no podías ser el bueno y si eras el malo acababas muerto tarde o temprano. Así que cada mes tenía que empezar de cero sintiendo el mismo pánico".

Fue precisamente en 1958 cuando Nielsen pareció perder la oportunidad de su vida: interpretar a Mesala en Ben Hur. "Hice los castings por todo el tema del contrato con MGM pero en cuanto vi las narices que gastábamos Charlton Heston y yo entendí que acabaría por cargarme la película (risas). ¿Sabes? ¡Mi nariz era incluso más grande que la suya! No, la verdad es que Heston tenía un talento increíble y yo entendí que no estaba preparado para ponerme a su altura, así que finalmente le dieron el papel a Stephen Boyd. En aquellos tiempos no tenía tiempo de ponerme a pensar cual era el secreto para saber si una película funcionaba o no, así que aquello no me afectó especialmente. Nunca he sido un tipo ambicioso."

La década siguiente, con el miedo ya domado y la ambición bajo mínimos, fue para Nielsen un devenir continuo, un viaje de ida y vuelta de la pequeña a la gran pantalla (y viceversa) participando en Kojak, Hawai 5.0, Ironside o Kung-Fu en su vertiente catódica y en películas como la mítica La aventura del Poseidón o Emergencia.

Sin embargo, su reconocimiento habría de llegar con un título como Aterriza como puedas, junto a los inefables Zucker, Abrams y Zucker, tres hombres llamados a reconvertir la parodia en instrumento de uso común y que consiguieron darle la vuelta al género a base de chistes y mucho humor blanco. Aterriza como puedas arrasó en taquilla y la puerta del castillo se abrió de par en par para Nielsen, que vio como su caché subía como la espuma pero que siguió a lo suyo, procurando no quemarse.

En una entrevista concedida hace unos meses a EL PAÍS, el actor, gafas de sol en ristre, explicaba el secreto de su éxito en aquella época: "Jerry Zucker siempre me decía: 'Hay 16 normas imprescindibles para hacer comedia...¡y yo no me sé ninguna!". Lo cierto es que con el gag (visual o sonoro, que tanto monta) como axioma primordial, los cuatro fantásticos (Nielsen, Zucker, Abrams y Zucker) retomarían el producto primigenio adaptando una serie de televisión propia e interpretada por el buen Nielsen años atrás. El filme resultante, Agárralo como puedas, en la que el actor interpretaba a un detective llamado Frank Drebin es ya un clásico de la comedia disparatada y la culpable de que aún a día de hoy los imitadores se amontonen en las esquinas, tratando de llegarle al cómico a la suela del zapato.

Con Nielsen se va una figura irrepetible de un tipo de comedia que algunos consideran de baja estofa pero que sin embargo abrazaba a las audiencias con la calidez de un viejo amigo: "La gente me quiere, formo parte de sus vidas y a mi me encanta que sea así. Eso es la gran virtud del humor, que la gente te relaciona con los buenos momentos, con sus buenos momentos. Mucha gente, en todo el mundo, me para por la calle y se dirige a mi como Frank [por Frank Drebin, su personaje en la trilogía de Agarralo como puedas] y eso me hace sentir orgulloso porque significa que he conseguido transmitir algo. ¿Sabes? Siempre he considerado Aterriza como puedas y las tres partes de Agárralo... como mi particular pirámide, el monumento que siempre estará ahí, lo que la gente recordará cuando me haya ido: nunca podrán quitarme eso". Se ha ido uno de los grandes, San Pedro debería prepararse.

moe tucker fora de joc

2010-10-07T11:39:00.007+02:00

MOE TUCKER

(Velvet Underground)

o la transformació d'una avantguardista en una activista de l'extrema dreta americana.

Moe Tucker se ha convertido en gran azote de Obama

YOLANDA MONGE - Washington - 07/10/2010

Dicen que los conversos son siempre los más radicales a la hora de elegir nueva piel. Solo bajo esa premisa puede entenderse que alguien que hace más de 40 años vivía sumergido en la contracultura -experimentos con ácidos lisérgicos incluidos- pueda hoy sumarse a las enfervorecidas filas del ultraderechista Tea Party.

La noticia en otros webs

Los expertos musicales de entre los especialistas dentro de la blogosfera han tenido una semana de periodismo de investigación. ¿Esa señora mayor, con la cara surcada de arrugas, enfadada con el mundo y su decadencia impositiva, es Maureen Moe Tucker? Alguien reconoció en Tucker a quien en 1966 respondía al nombre de Moe y tocaba hasta la extenuación la batería en el grupo The Velvet Underground, comandado por Lou Reed y John Cale, y bajo la dirección de Andy Warhol.

El medio digital The Huffington Post lo confirmaba ayer tras realizar una llamada a la casa de Tucker en Georgia. "Sí, soy yo". Pero no hubo más comentarios. En un vídeo de tres minutos de una cadena local, Tucker regresa a la fama en 2010 exigiendo a la Administración demócrata que deje el poder y a los ciudadanos sensatos que envíen bolsitas de té a la Casa Blanca a la atención del rey Obama. "Estoy convencida que el plan de Obama es destruir América desde dentro. Es la única explicación razonable para sus acciones o falta de ellas".

Desde comienzos de los ochenta y ya alejada de los escenarios underground -a los que llegó tras abandonar su profesión de perforadora de datos en IBM-, Tucker reside en Douglas (Georgia). Allí ha sacado adelante una familia de cinco hijos y trabajado en la cadena de almacenes Wal-Mart, epítome del capitalismo norteamericano. La música por la que Tucker se mueve hoy es muy diferente a las líricas provocativas y nihilistas que se escuchaban en el Factory de Warhol en los sesenta.

COMPAREU LA MOE DE VELVET I LA NOVA MOE DEL TEA PARTY!

VIDEOS:::::::

Vídeos de moe tucker velvet u

Maureen 'Moe' Tucker - Will you love me tomorrow?
4 min - 14 Febr. 2009
Penjat per COGENTCOG
youtube.com

The Velvet Underground - After Hours
2 min - 12 Jul. 2008
Penjat per WaldoJeffers25
youtube.com

Vídeos de moe tucker tea party

Moe Tucker goes right at local Tea Party
3 min - 21 Jul. 2010
Penjat per velvetfan
youtube.com

LA DINAMITA ESTÁ SERVIDA

2010-09-03T11:26:00.004+02:00

EL MILLOR CINEMA MEREIX ESPAI A LA WEB DELS OUTSIDERS. DEMANEU EL DVD ALS VIDEOCLUBS DE CONFIANÇA. PRENEU NOTA:

LA DINAMITA ESTÁ SERVIDA

el nostre heroi

2010-07-14T09:24:00.001+02:00

Harvey Pekar, el guionista del hombre corriente

Escribió el cómic autobiográfico 'American splendor'

BARBARA CELIS 14/07/2010

Pocas veces la depresión, las frustraciones personales y las miserias de la vida diaria han conseguido calar tan hondo en el mundo de la viñeta como a través de las palabras de Harvey Pekar. Este guionista de cómics, que fue venerado silenciosamente durante décadas en el mundo del tebeo underground hasta que el cine lo convirtió en celebridad cuando su serie American splendor se convirtió en película en 2003, falleció ayer a los 70 años en Cleveland (Ohio), la misma ciudad que sirvió de trasfondo a sus relatos.

La noticia en otros webs

En los noventa Pekar había superado un cáncer linfático, una enfermedad que también llevó al cómic en 1994 bajo el título Our cancer year y por la que fue premiado con el Harvey Award, uno de los premios más importantes del gremio de la viñeta. No obstante, en los últimos años también se le había diagnosticado un cáncer de próstata. La causa de su muerte aún no se ha hecho pública.

Pekar, que subrayó con ironía su propio carácter hosco, gruñón y obsesivo-compulsivo en la serie autobiográfica American splendor, nació en Cleveland (Ohio) el 8 de octubre de 1939. En esa misma urbe fue concebido el héroe del cómic por antonomasia, Superman, la antítesis de ese antihéroe encarnado por el propio Pekar en sus tebeos, que nacieron gracias al encuentro con Robert Crumb.

La melomanía de Pekar le llevó a entablar amistad en la década de los sesenta con aquel dibujante revolucionario, cuando ambos coincidieron en una tienda de discos de jazz. Pekar, que tenía un trabajo ordinario de oficinista en un hospital de veteranos de guerra, convencido de que el cómic tenía potencial más allá de las historias de superhéroes, le pidió a Crumb que le ayudara a arrancar una serie basada en su vida de hombre común y en sus reflexiones cotidianas.

Nacía así American splendor, cuya última entrega se publicó en septiembre de 2008 y en la que han colaborado algunos de los mejores artistas del cómic de las últimas cuatro décadas, desde Joe Sacco a Drew Friedman.

Aunque la serie se convirtió rápidamente en objeto de culto entre los entendidos del gremio, tuvo que llegar el cine para convertir al antihéroe Pekar en una celebridad internacional. Los cineastas Robert Pulcini y Shari Springer Bergman adaptaron American splendor en un filme homónimo que cosechó múltiples premios y cuyo guión, co-firmado por Pekar, fue candidato al Oscar.

Paul Giamatti fue el encargado de dar vida a Pekar en la pantalla, en uno de sus papeles más alabados. Pekar, quien en declaraciones a este diario tras el estreno aseguró: "lo mejor que sé hacer es escribir sobre mí", decidió convertir en cómic esa extraña experiencia de hacerse mundialmente célebre. El tebeo American splendor: our movie year fue la crónica de aquel peculiar viaje de ida y vuelta hacia la fama.


Mr. Pekar was 272 × 400 - 28k rhymeswithchoice...	Jazz with Harvey Pekar 500 × 305 - 21k - jpg blogs.dallasobserver.com Cerca imatges semblants	Harvey Pekar entra a 338 × 402 - 15k - jpg otrastardes.com	Harvey Pekar 562 × 800 - 153k - gif rackham.dk Cerca imatges semblants	The young Harvey Pekar 400 × 307 - 88k - jpg weblogs.variety.com Cerca imatges semblants

american-splendor 500 × 770 - 312k - jpg bcncultura.wordpress.com Cerca imatges semblants	Harvey Pekar, on 660 × 1013 - 326k - jpg wired.com Cerca imatges semblants	Harvey Pekar at ALOUD 317 × 282 - 36k - jpg blog.artandstory.com Cerca imatges semblants	Know," by Harvey 560 × 422 - 103k - jpg nymag.com Cerca imatges semblants	Swotti - Harvey 432 × 294 - 51k - jpg swotti.com Cerca imatges semblants

40 Part 37 – Harvey 650 × 731 - 396k - jpg sparehed.com Cerca imatges semblants	Harvey Pekar, creator 251 × 282 - 17k - jpg ultimessence.com Cerca imatges semblants	Harvey pekar

OUTSIDERISME O FORADEJOQUISME

2010-06-14T17:37:00.006+02:00

Estimats lectors.

Permetin que els presentem un joc de paraules. Els Amics d'Alan Smithee constitueixen una societat secreta especialitada en els OUTSIDERS. L'art de viure en els marges és interessant.

La marginàlia dels Smithee's, portada a la màxima expressió, permet que nosaltres mateixos avui estiguem en clar FORA DE JOC. La societat Smithee descansa.

Aprofitem el relax per reivindicar la figura del mestre del fora de joc: El malaurat escriptor W.G.Sebald. Ens trobem davant de l'artista que ha fet de la divagació, la identitat abstracta, el fora de joc, la desaparició, el nomadisme, la migració i el zero, un conjunt de diagrames que ens presenten el "foradejoquisme" o outsiderisme com un domini-gènere literari.

Per anar fent boca estival, heus aqui les claus de W.G. Sebald. Obriu les portes de la seva casa en un joc combinatori de clau i pany. Vinga !

Qui sap !
Potser els AMICS D'ALAN SMITHEE tornem "a las andadas".

Qui sap !

W. G. Sebald - Wikipedia, la enciclopedia libre

- [ Tradueix aquesta pàgina ]

Winfried Georg Maximilian Sebald (18 de mayo de 1944, Wertach im Allgäu, Baviera, Alemania – 14 de diciembre de 2001, Norfolk, Reino Unido), fue un escritor ...
es.wikipedia.org/.../W._G._Sebald - Còpia en memòria - Semblants

W. G. Sebald - Wikipedia, the free encyclopedia

- [ Tradueix aquesta pàgina ]

W. G. (Winfried Georg) Maximilian Sebald (18 May 1944, Wertach im Allgäu – 14 December 2001, Norfolk, England) was a German writer and academic. ...
en.wikipedia.org/.../W._G._Sebald - Còpia en memòria - Semblants

W. G. SEBALD: EL VIAJERO Y SU LAMENTO - Sontag

- [ Tradueix aquesta pàgina ]

W. G. Sebald, nacido en un poblado alemán en 1944, es uno de esos raros escritores que han convertido al viaje en motivo de grandeza y encanto. ...
www.herreros.com.ar/.../sontag.htm - Còpia en memòria - Semblants

Imatges sobre sebald

- Informeu de les imatges

W. G. Sebald

- [ Tradueix aquesta pàgina ]

Su nombre completo era Winfried Georg Sebald. Con 26 años llegó a Norwich (Inglaterra) para dar clases en la Universidad de East Anglia y dónde, desde 1987, ...
www.epdlp.com/escritor.php?id... - Còpia en memòria - Semblants

W.G.Sebald.

- [ Tradueix aquesta pàgina ]

Extractos de varias entrevistas a W.G. SEBALD ( 1944–2001) realizadas entre 1991 y 2001 y que se publicaron en diferentes revistas alemanas y austriacas, ...
www.ddooss.org/.../Sebald.htm - Còpia en memòria - Semblants

MARTÍ

2010-02-01T11:19:00.005+01:00

Els "fora de joc" configuren l'univers dels Amics d'Alan Smithee. Les constel·lacions del fora de joc porten senyals de llum molt visibles. Intemporals, intempestives. A la justa mesura del record. Avui estem abraçats a aquest senyal lluminós que ens fa en Martí des de l'infinit. Travessem carrers i places. Brindem amb cervesa. Sentim una tempesta inesperada. Un amor profund. Una misteriosa, enigmàtiva i indesxifrable sensació de pèrdua.

PERNELL ROBERTS: EL "FORA DE JOC" DE LA PONDEROSA

2010-01-27T10:49:00.006+01:00

EL PAÍS.

Pernell Roberts, el actor que interpretó al hermano mayor de la serie televisiva Bonanza western familiar, de gran éxito en los sesenta, comenzó a descomponerse cuando Roberts abandonó el reparto en 1965. El fallecimiento en 1972 de Dan Blocker, que interpretaba a Hoss, precipitó su final. Con la muerte de Roberts desaparece el último de los Cartwright. -vaquero de sombrero negro, tupé y ceño eternamente fruncido- murió el 24 de enero, a los 81 años, en su casa de Malibú (California). Durante seis años, Roberts fue Adam Cartwright, el hermano responsable y de finos modales que construyó con sus propias manos el rancho de La Ponderosa.

Nacido el 18 de mayo de 1928 en el estado sureño de Georgia, Roberts fue fabricante de tumbas, carnicero y guardabosques hasta que descubrió su pasión por el teatro. A su regreso de los marines, donde pasó dos años tras fracasar en los estudios, se volcó en la interpretación. Obtuvo el reconocimiento del gremio en Nueva York, donde destacó en MacbethRomeo y Julieta. En 1959, la cadena NBC le ofreció trabajo en una nueva serie de televisión diseñada para explotar la moda del western. y

Bonanza, de estética cowboy y tecnicolor chillón, contaba las aventuras de Ben Cartwright, terrateniente de Nevada, y de sus tres hijos, nacidos de diferentes madres. Al impetuoso Little Joe (Michael Landon) y al bonachón Hoss (Dan Blocker) se contraponía el personaje de Roberts, tímido pero con una voz de tenor que le permitió cantar varios de los temas de la banda sonora e incluso grabar un disco de folk. La serie, ambientada a orillas del lago Tahoe, llegó a España en 1962.

En el momento de mayor éxito de Bonanza, Roberts empezó a quejarse. Comprometido con la lucha por los derechos civiles, no le gustaba que en el reparto sólo hubiese actores blancos, con la excepción del sirviente chino de la familia. Pidió a los productores que limitaran la carga racista, violenta y sexista que, en su opinión, tenía la serie. En 1963, los guionistas intentaron contentarle y pusieron a su personaje a recoger firmas contra un albergue cercano a La Ponderosa que no admitía a negros. Este episodio provocó numerosas cartas de protesta de los televidentes, que empujaron a Roberts a dimitir.

Al marcharse, argumentó que la trama era poco exigente: "Son seis temporadas sintiéndome como un maldito idiota, yendo y viniendo como si mi personaje no fuera un adulto sino un adolescente. Estos guiones perpetúan la banalidad y contribuyen a la deshumanización de la industria". Su personaje desapareció con la excusa de que se había casado y marchado a vivir fuera.

Después de Bonanza, participó en la histórica marcha liderada por Martin Luther King entre Selma y Montgomery (Alabama) y desarrolló su faceta como cantante folk en festivales pacifistas junto a Joan Baez. Fue Rhett Butler en una versión musical de Lo que el viento se llevó y, en los ochenta, hizo de cirujano curtido en la guerra de Corea en otra serie de éxito, Trapper John M. D. Sus últimas apariciones en la pantalla fueron como narrador de documentales y anunciante de analgésicos.

Nada de lo que hizo después del 63 consiguió borrar su pasado como el guapo de Bonanza. Como anécdota queda el acuerdo alcanzado con los guionistas poco antes de su salida de la serie. Roberts no soportaba que su personaje, nacido en Nueva Inglaterra, reflexivo y de 34 años, siguiera llamando "Pa" a su padre. Los guionistas le concedieron no superar los tres "Pa" por capítulo, pero no sirvió de nada porque pronto Roberts regresó con una exigencia que los productores no estaban dispuestos a aceptar: el vaquero más apuesto de La Ponderosa quería dejar de llevar tupé.

SOM ELS AMICS D'ALAN SMITHEE, POCA BROMA!

2010-01-08T17:57:00.004+01:00

Xucladors de pàtries i essers a la deriva, els Amics d'Alan Smithee estem sempre projectant coses, somiant altres móns i fem les coses quan ens ho dicta el cor. No tenim lligams institucionals i ens guia el recte saber i la moral botxina dels que no sabem res del món dit real. Farem algunes cosetes. Enguany sortim de l'armari d'ivori i anem directes al centre del ring. El fora de joc és el punt exacte de la nostra existència. Qui avisa és traidor, doncs en el nostre cas, podem mentir. Us esperem als nostres imprevisibles actes, accions i conspiracions. Poca broma.

Som els AMICS D'ALAN SMITHEE.

2010 REVOLUCIONS PER MINUT A L'SMITHEEONSIANA MANERA DEL QUE SOM I DINS D'UN ESPAI ETERI I ESTEREOFÒNIC

2009-12-21T13:03:00.005+01:00

ARA I AQUÍ SOM ELS AMICS D'ALAN SMITHEE, ESTEM EN FORMA I ANUNCIEM UN ANY DE SONORITAT I IMATGE ADREÇADA A LES PERSONES SENSIBLES
DEL PLANETA PREMIANENC, DE LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA I DEL NO-RES

Malcolm Lowry: Centenari del seu naixement.

2009-09-18T13:28:00.005+02:00

Recull fotogràfic amb imatges de l'escriptor Malcolm Lowry (Bajo el volcán). Els cent anys transcorreguts des del seu naixement van propiciar la proposta jaumenca de fer alguna cosa smithiana sobre el personatge, la seva obra i el seu territori literari, és a dir Mèxic. Agafat des de moltes disciplines musicals, literàries, gràfiques o filmiques, podem impulsar un Lowry-memorial de mil parell de nassos. Anem pensant el tema...

A FONS:
http://en.wikipedia.org/wiki/Malcolm_Lowry

NO ÉS CULPA NOSTRA

2009-09-07T11:53:00.001+02:00

INSÒLIT:
HA APAREGUT AQUESTA NOVETAT AL GOOGLE.
NO ÉS COSA NOSTRA

XURRASCO vs COCOTEROS A LA TROBADA ESTIVAL DELS SMITHEES

2009-07-15T00:37:00.008+02:00

Presidit per l'esperit del club PICKWICK, "a la vora de la mar" (sense donzella ni cocoters), l'associació iconoclasta dels Amics d'Alan Smithee es va posar a fer balanç, a formatejar el present i a inventar constel·lacions futures. L'escenari triat fou el xiringuito El Pebre, regentat per una comuna de subdits de la corona britànica d'ultramar.

Així fou: Amb l'absència notable del senyor Jordi, el comitè central dels Amics d'Alan Smithee es va reunir a la mediterrània vila de Premià del Mal. Una altra notable absència fou la dels cocoters. Els cocoters, bàsicament, són un complement vitaminic sempre benvingut. Una nit de platja i xiringuito sense cocoters té els seus riscos. Ara bé, tot té solució. Els Smithees la saben llarga. Uns bons xurrascos van ser l'antídot intravenós més efectiu. La vetllada va servir per reblar el clau damunt la fusta. Un balanç de les batalles de la temporada, del tot minuciós i efervescent. El cicle FORA DE JOC va mostrar el potencial de la filosofia planera dels Amics d'Alan Smithee: "Ens reunim quan volem i fem coses per passar-ho bé". La màxima smithiana, doncs, va passar per la maroma del comitè central i ens varem cruspir -entre vasos de vi i carns patagòniques- un resum de les interseccions entre Harvey Peckar, Robert Crumb, Tim Burton, Ed Wood, Julian Temple, Joe Strummer, Pau Vallvé i Estanislau Verdet. Valoració positiva. Records incandescents. Identitat assegurada: "LAMPARA ROJA!". Horitzons per la tornada de vacances: Més Fora de Joc, propostes de mexicanitzar la nostra existència, conjectures sobre el paper del clavicordi en el sotabosc de les arts sonores, possibilitat de maridatge amb ràdio Premià gràcies al factor "Sound System". I la nit va avançar...i com! Catalogant els records musicals, evocant la pista de procedència, acotant locals problemàtics, imaginant nous espais de conquesta, ideant formats i augmentant el patrimoni delirant. Els Amics d'Alan Smithee van disseccionar -al mateix temps que els xurrascos del plat- la vida i miracles de Peret, Santiago Carrillo, Zeleste, el Maig del 68, els espectres hamletians, els esperits de la Sierra Madre, els dies de glòria portatil de l'entitat Glimpse i una geografia de locals i exteriors potencialment Smithiables. El xiringuito El Pebre fou escenari d'una reunió infinita només clausurada per imperatiu d'una jornada laboral que empeny els smithees a ser mesurats amb els usos del rellotge d'un dilluns d'estiu.

Conclusió:
Amics d'Alan Smithee,
garantia de retorn!

estiu

2009-07-07T11:00:00.005+02:00

A la orilla del mar hay cocoteros.
A la orilla del mar los perros dogo van sin collar.

Tricefàl·lia, anys 70.

CRÒNICA D'UN ESDEVENIMENT

2009-06-15T09:33:00.009+02:00

I així fou com Estanislau Verdet va oficiar dos concerts de butxaca al costat de l'esglesia i catedral de Premià de Mar. El local del carrer del Segle oferia un aspecte d'insòlit cabaret fora de lloc i fora de joc. Fora de Joc és el títol del cicle que els Amics d'Alan Smithee dediquen als outsiders de la cultura (coi! de la cultura!). Premià de Mar, de Llef!, vila situada al nord de Llefià, va acollir aquesta criatura del lletgisme i una vuitantena de vilatans van ser testimonis de la malifeta. El lletgisme, tot sigui dit, vist a curta distància és digerible, comestible i amable. La dimensió desconeguda -Premià- ha sortit sana i estàlvia de la presència d'aquest artista proper, elegant, contorsionista i esportiu. Va cantar, va parlar, va tocar la guitarra i va vendre samarretes. Ja ho diu Florentino Pérez -home altruïsta, dolç i senzill-: "Lo de Cristiano Ronaldo se amortiza vendiendo camisetas". Verdet va aterrar i va triomfar. Verdet va creuar el centre del Casc Antic amb el seu seguici de musics, familiars i amistats. Artista, artistes i acompanyants van travessar la plaça unes sis vegades. Només per aquesta darrera consideració ja podem dir que Premià és la primera estació a Europa. La primera estació Llefià enllà. Inoblidable criatura!

(Crònica publicada al blog jtatiangel.blogspot.com / el bloc Tati)

ESTANISLAU VERDET IN LIVE A PREMIÀ DE MAR (CONCERTS DE BUTXACA FORA DE JOC)

2009-05-28T19:43:00.001+02:00

amagats i undergrounds, els smithee's ens preparem

2009-04-23T09:46:00.006+02:00

"Jo també m'apunto a ser
AMIGA D'ALAN SMITHEE...
I tú, ja ho ets?" Monica Vitti

El millor video possible sobre l'starlette Vitti:
http://www.youtube.com/watch?v=9ciMJ5sWlAY

Els amics d'Alan Smithee estem amagats i som undergrounds.
La farem grossa, quan el sol de la primavera declini
i l'estiu ens porti la calor.

"Art, ideologia i capitalisme". Anotacions sobre el joc del fora de joc.

2009-02-26T11:36:00.007+01:00

"A menudo, el tópico de la espectacularización de la sociedad contemporánea por medio de la proliferación de tecnologías de la comunicación lleva a olvidar la densidad del rarefacto éter ideológico que nos rodea. Simétricamente, en ocasiones, las críticas economicistas de la desigualdad en la era de la globalización bordean el espiritismo sociológico, en la medida en que carecen de la interlocución de un sujeto político que pueda recibir y asumir como propia la alternativa que proponen."

"Indagar en la textura simbólica de nuestro tiempo rastreando la vivencia imaginaria de las grandes ordenaciones políticas y económicas a través de los medios de comunicación de masas. Frente a la mera queja por la estetización de la vida pública, plantear el análisis de los mecanismos de construcción ideológica que vertebran la relación de los sujetos con su realidad histórica."

Extractes de Arte, Ideología y Capitalismo.
Slavoj Zizek, Jorge Alemán i César Renduelles
Ed. Pensamiento, Consorcio del Círculo de Bellas Artes

Sempre ballem !

2009-02-10T12:04:00.002+01:00

Cicle FORA DE JOC. 3a sessió

2009-01-03T09:48:00.003+01:00

Aquest cartell anunciava un homenatge al que fou geni i figura del punk rock, Joe Strummer. Els Amics d'Alan Smithee en fem la nostra aportació dins del cicle FORA DE JOC. Aportem, addicionalment, el nostre propi cartell -obra d'en Ramonet 77- que figura en aquest mateix article. El mes de gener els Amics d'Alan Smithee, ens posem a treballar a fons la figura d'un altre cas inclassificable, outsider i revolucionari, dins d'aquest món d'espectres que volem agitar amb descarada vocació memorialística, al servei de l'intempestiu.

12 de desembre: El retorn dels outsiders

2008-12-07T16:39:00.009+01:00

Dedicat a Robert Segura,

ninotàire, dibuixant,

fabricant d'històries.

Outsider premianenc.

Els Amics d'Alan Smithee us conviden a la segona sessió del cicle FORA DE JOC. Torna, doncs, el cicle de cinema i debats dedicat als outsiders, a la distinció cultural i a les transgressions. En aquesta ocasió fem un passi de cine semi-fòrum amb la peli ED WOOD, biopic de Tim Burton sobre la vida i miracles d'Ed Wood -cineasta de sèrie c, personatge de personatges, aventurer del submón cultural. Una bona pel·lícula, divertida, en blanc i negre, delirant, iconoclasta...

La sessió tindrà lloc a EL LOCAL, l'espai de la Coali, al carrer del Segle,5 de Premià de Mar. Puntualment, comencem a les 20 hores. Presentaran la sessió dos Smithees del nostre grup: Ramonet 77 (Stereo2, Sound System...) i Jaume García (mestre, performer...).

...Acabada la sessió: ATENCIÓ! El Bar Marina celebra la festa dels seus 40 anys. Des del 1968 al servei de la causa. Des de maig del 68. El company Toni G, ens convida a anar a fer un pica-pica festiu (només pagarem la beguda) quan sortim del cinema... Així doncs, Amics d'Alan Smithee, la Coali i Bar Marina us emplacem a un divendres fora de joc!

FORA DE JOC. 2a Sessió: ED WOOD

2008-11-14T08:47:00.002+01:00

Distingir, caminar i cartografiar

2008-11-06T11:36:00.005+01:00

La distinció entre alta cultura i cultura popular és matèria de debat dels Amics d'Alan Smithee. Observeu la fotografia. Una distinció efectiva dins d'una parella de caminants aparenment diferents. Caminar és cartografiar. Aviat mostrarem un treball de cartografia premianenca inspirat en un passeig nocturn fet a quatre cames entre JSalat i ASoulbizarre (dos membres amics d'Alan Smithee).

Els de la fotografia no són els Dupond et Dupont...són els autentics Wright Brothers, Orville i Wilbur Wright inventors del primer aeroplà propulsat per tripulants. Aquests dos, a més de passejar arran de terra, s'alçaven a força d'hèlix i motorització.

Cicle Fora de Joc: American Splendor i la distinció cultural

2008-11-02T13:21:00.007+01:00

American Splendor ha estat el primer capítol de la nostra sèrie FORA DE JOC. La peli desplega sense sofisticacions retòriques el debat entorn de la distinció cultural. Les fronteres del passat entre la denominada alta cultura i la cultura de masses o cultura popular entren en colisió en el marc de la societat de consum, especialment als USA i en un temps concret, després dels anys 50.

El fenomen del comic és il·lustratiu i verifica el trencament de les coordenades. Lluny de l'academicisme hegemonic que marca línies de denominació entre productes culturals, el pop -i el còmic és un vessant ineludible- trastoca els esquemes. De fet, el cicle FORA DE JOC vol incidir en aquests temes des de l'exemple de casos divergents. El món de Harvey Peckar, l'heroi real d'American Splendor, pressuposa un desmarcament sistemàtic i una entrada i sortida fluctuant d'un domini a un altre. Peckar és heroi. Personatge singular, Peckar és el representant de milers de Peckars, proletaris de despatx i arxiu -podrien ser de factoria, de parcs i jardins o de l'agricultura en general-. La revolta Peckar transcendeix i impugna els estereotips que confinen el treballador dins d'un relat tancat per abducció basat en el continuum predeterminat del treball-família-amics-televisió i, en tots ells, planta el seu senyal. Els senyals de Peckar són els punts de fuga que el caracteritzen. Dibuixar la vida, suplantar els camps de batalla de l'heroïsme a gran escala per els passadissos d'hospital o les cues del supermercat i els carrers del suburbi. Peckar és Clevelant. Clevelant és Ohio i, per tant, és escenari de desfetes postindustrials, ciutat de falsos espais, derives espirituals i senyals comunes de les ciutats occidentals amb pathos indefinit i perspectives encomanades a intervencions espaials des del mercat.

Peckar -com Crumb, descubridor i transmissor del seu món- practica inusitades visites al recinte de la mixtificació televisiva per excel·lència. Entra i fuig. El personatge i la persona, fussionats, acaben celebrant la vida feta obra d'art i -per enveja i sorpresa dels aprenents de mite que ens envolten- en surt triomfador. Aquesta heroïcitat -si es permet fer ús d'un concepte amb ressonàncies tràgiques- és la base de la diàspora cultural del sistema vigent. És una pràctica proteïnica que, ben segur, impugna la gran estafa dels punts de fuga ficticis de la New Age pseudoespiritualista que martiritza i abdueix amples capes de la civilització victimista i vicitimitzadora.

Des de FORA DE JOC anem a interrogar aquesta diàspora. Volem ser partíceps de les trajectòries dels outsiders populars, al marge de quin hagi estat el nivell d'acceptació o rebuig experimentat per alguns d'ells. Passarem la tardor en bona companyia. Peckar, el seu Esplendor Americà, el seu paper en el món d'un altre bon amic -Robert Crumb-, tindran més rèpliques de la mà de Ed Wood -manufacturat per l'eclèctic mitoman Tim Burton- i del seu quixotesc projecte de plantar-se sol davant dels molins de vent de Hollywood, amb la maleta farcida de delirants propostes cinematogràfiques. L'autoconvicció de l'artista davant del mercat asfixiant, front els laberints de la producció i del negoci.
La tardor Peckar-Wood portarà un hivern intensament fora de joc amb més outsiders complementaris. Des de les aparents distincions del punk-star Joe Strummer -contradictori i expeditiu, artista a la fí- o del femonen il·lustratiu per excel·lència del perquè de tot plegat que li toca ocupar a Daniel Johnston. Figura de culte entre l'avantguarda cultural americana. Document d'excepció que obre en canal els esquemes i les prerrogatives de la distinció cultural.

La base pulveritzadora de l'esclat dels murs culturals, paradoxalment, és la mera existència d'un mercat de gran incidència audiovisual que ha anat consolidant una prestatgeria selectiva i arbitrària de la producció cultural. Potser, sense haver de fer ús dels treballs acadèmics fonamentals sobre aquesta temàtica, podriem seguir les propostes de José Luís Pardo en el seu llibre de referència Esto no es música. Seguint els consells de Pardo, podem practicar un exercici definitiu. L'essència d'aquest cicle Fora de Joc, concentrada a la portada d'un disc universal que tots coneixem: Sgt. Peppers de The Beatles. Mireu la portada. Sense jerarquies possibles, es mostra una foto d'equip que inclou figures de la més alta cultura, del cinema, de l'esport, de la filosofia... Sense distincions, desmuntat l'arquetipic dispositiu de la cultura com a domini disssociat dels mortals. Jane Mansfield i Tarzan, Dylan i Oscar Wilde, els Beatles de debò i els Beatles de cera, Stan Laurel & Oliver Hardy i Oscar Wilde, un univers de boxadors, criminals, musics, impostors, essers terrenals i de ficció, units davant del retratista en una inoblidable celebració. Una celebració Pop. La cultura popular en els temps de malestar general de la societat capitalista. Quan els negocis, els beneficis, les pèrdues i els exits s'amunteguen en una civilització desprovista de compartiments tancats. Una orgia perpètua de punts de fuga. Un estat de fora de joc clamorós, universal i definitiu.

foto: Diane Arbus

FORA DE JOC

2008-10-26T13:35:00.004+01:00

Amics d'Alan Smithee inicia aquests dies un projecte multidisciplinari sobre les subcultures, la distinció cultural, els outsiders i les transgresions… Ho empaquetem sota la denominació de FORA DE JOC i inclourà un cicle de debats, pelis i expo, amb projeccions de pelis i documentals com American Splendor, Ed Wood, The Future is Unwritten: Joe Strummer i The Devil & Daniel Johnston.

El passat divendres 24 d'octubre vam encetar-lo amb la projecció de la pel·lícula American Splendor, de Shari Berman & Bob Pulcini.